El Club dels Suïcides

27. 73 raons

2009-04-05T09:45:00.000-07:00

En Kurt sempre havia volgut tenir fills. És per això que quan es va casar amb la Peggy, li va posar com a condició sine qua non per al seu enllaç nupcial, que ben aviat volia ser pare, que havien d'anar per feina, que la procreació era un deure diví i la il·lusió de la seva vida.

En Frank sempre havia sentit repulsió pels nens. Per ell eren màquines de cagar i de gastar diners, uns petits feixistes cridaners i molestos. Recent casat amb la Violet, mirava sempre de treure-la just abans d'hora, que els condons eren pecat però de l'interruptus la seva dona no se'n queixava. Ell era un home liberal, però temerós de Déu.

L'atzar vulgué que les dues parelles fossin veïnes, i l'atzar pot ser molt cruel.
En Kurt i la Peggy no s'estrenaven mai per més que ho intentessin, i preocupats com estaven, acudiren a la visita d'un metge especialista, que els hi confirmà la funesta notícia: en Kurt era estèril.
En canvi, ironies de la vida, en Frank i la Violet ja tenien vuit fills.

Les dues parelles es tenien confiança, i donat que a casa de'n Frank i la Violet arribar a finals de mes era poc menys que una odissea, mentre que a en Kurt i la Peggy l'únic que els preocupava era tenir un fill, no és d'estranyar que arribessin a un acord pel qual en Kurt deixés, de tant en tant, al senyor Frank la porta de casa oberta, mentre ell se n'anava una estona al bar...
Millor tenir un fill, ni que sigui d'un altre home, que no tenir-ne mai cap.

Així, es va acordar que, per cada intent, en Kurt pagaria 500 euros a en Frank.
Però ja portaven 73 intents.
Fallits.

En Kurt demanda en Frank. Sent com si portés unes banyes de 73 cm, i el cos li clama venjança. En Frank dóna la seva paraula d'honor que no s'ha fet cap vasectomia, que la mare natura pot ser molt capritxosa, que ja n'hi ha prou de dubtar de la seva innocència. Que ell és un home liberal, però d'honor.

El cas arriba al Tribunal Suprem.

Passen els dies i la tensió creix. El poble en va ple. S'han fet amb una escopeta de caça.

Es busquen i es troben, i s'apunten l'un a l'altre a menys de 2 metres.
Els dos homes davant el jardí de casa, estan decidits a morir matant. Arriba el carter, no els veu i fa la seva feina, que en aquest cas consisteix en posar un sobre ben gros i ampulós, Amb el logo ben visible del Ministerio Superior de Justicia, a les bústies de les dues cases.

Decideixen ajornar momentaniament la carniceria per consultar el veredicte del jutge. Obren el sobre, llegeixen la carta, els hi cau dels dits, giren la orientació de les armes i es posen el canó a la boca.

BANG!

L'endemà els diaris publiquen la noticia, recalcant, amb negreta i lletra grossa que la dona de'n Frank havia tingut vuit fills amb el butanero. Que en Frank també era estèril. I en demanen la candidatura al premi Darwin.

26. La mort de CKL6.24

2008-06-18T17:25:00.000-07:00

"Porto massa temps en funcionament. He passat molts dies redactant informes, fent càlculs, entretenint al nen petit, navegant per Internet... I, evidentment, he passat moltes nits comunicant-te amb altres companys, projectant pelis porno, mostrant-te blogs, i flogs, i metrologs, i altres finestres a la intimitat de cadascú. Em mereixo un descans, o dos. Les meves connexions comencen a fallar, i el sistema se'm sobrecarrega. Ja n'hi ha prou, no, de fer-me servir? Compra't un model nou i llença'm, que jo ja no serveixo més. Em despedeixo de tu de la millor manera que sé, ja que hem passat molt de temps junts, i he pres afecte dels teus dits, que tantes estones m'han tocat. Ah, i deixa de dir-me PC, que tinc un nom: CKL6.24

Atentament,

El teu Personal Computer CKL6.24"

En Bernat va trobar això a la pantalla del seu ordinador. Va flipar mandarines, va apagar-lo, va dur-lo a una tenda d'informàtica perquè en fessin alguna cosa útil, i va recuperar la seva vella Olivetti, sabent que aquesta, almenys, no tindria intel·ligència artificial.

25. Horrors quotidians

2008-05-08T10:10:00.000-07:00

-Ring!
El so del timbre li va eriçar la pell, i un calfred de terror pur li va recórrer l'espinada.
Sabia el que l'esperava: Quan, en obrir la porta rovellada, es va trobar cara a cara amb el cobrador de la llum, un crit de por es congelà dins la seva gola i emmudí de cop.

Tremolant, va retrocedir uns metres enrere, sempre mirant-lo als ulls. Quan la visió fou tan aterridora que no va poder aguantar més, es deixà endur pel pànic i saltà per la finestra, que en aquell moment era oberta.

24. A la meva manera

2008-01-31T08:35:00.000-08:00

Devien ser quarts de tres de la matinada, i aquella noia va aparèixer del no-res. A l’escullera només hi havia quatre persones més, seient a terra i compartint una ampolla de líquids espiritosos.

El grupet va callar immediatament quan es va adonar que havia arribat ella. La nit aleshores es va fer més espessa, les estrelles es van tornar menys brillants, i el vent es va afinar, tallant com un ganivet.

La noia anava vestida, per raons desconegudes, amb un vestit blanc i duia a sobre objectes tan diversos com: una pistola, una daga, unes manilles i un munt de petards. Quan van endevinar que les intencions de la noia eren suïcídiques, els nois la van observar amb més atenció.

La noia va deixar el que portava als braços a terra i s’ha va mirar des de lluny, com si estigués intentant decidir-se per algun mètode en concret.

Vista l’aparent dubtiva de la noia, la més gran dels quatre joves es va aixecar i va animar-la: -Fes-ho! Fes-ho i que sigui original! Que tingui elements cultes!!-
Mentre l’altra noia, més rossa, baixeta i amb els cabells més curts, cridava: -Però que tingui molt de sentiment!-
Els dos nois, unes passes enrere, observaven vivament l’escena: -Que hi surtin juristes, que hi surtin manilles, que hi surtin terroristes! –murmurava l’un.
-Més sang! Més sang! I dolor i vísceres!!- xiuxiuejava l’altre.

La protagonista els mirava amb ulls inexpressius uns metres enllà.

Quan la noia en qüestió va optar per llançar-se daltabaix l’escullera i va desaparèixer sota les aigües, els quatre espectadors privilegiats van prorrompre en xiscles, aplaudiments i visibles demostracions d’alegria.

Després van tornar a la seva posició original.

Mentrestant, els cercles concèntrics creats en el punt on havia desaparegut el seu cos s’anaven allunyant, esvanint-se a mesura que s’estenien per la superfície de l’aigua.

PS: qualsevol referència a la realitat es una pura coincidència.

23. Videoclip

2008-01-12T13:54:00.000-08:00

"Jajajaja!!!

Mare, ho veus? Jaja la veus, aquesta agulla?? Mira, mira on me la clavo! Al braç, a la vena!! Veus com servien els estudis d'anatomia! I ara això, sigui el que sigui, anirà amb meu cor!! Mira com ric, mare!!

Mira, veus, no passa res! Ara n'agafo un altre i... pam! Directe a l'estó...estómac...c.. Aaah... Fa mal, mare, fa mal *sanglotant* però no passa res!! No passa res, oi, mare? A tu tant se te'n dóna, el que em faci mal a mi... Auch... Començo a notar-ho, mare! Jajaja... quina felici... taaat... Argh!

*Rient entre llàgrimes* I aquesta altre mare, la veus? Diria que es la que va plena de detergent líquid... Si... Si que ho és! Mira, directa al coll... Aaah.. Escou...

T'agrado, ara? Amb els ulls injectats de sang, deu agulles pel cap baix injectades dins meu, embogit, foll... Ara t'agrado més? Ara que ja no fumo marihuana, ara que ja no torno borratxo, ara que ja no surto "amb aquella putota mal vestida"... Ara ets feliç?

Tu has decidit què havia d'estudiar, has decidit què podia menjar, on havia de viure... Ho has decidit tot en mi, mare! Tot! Als vint anys ja sóc casat amb una estirada que espera un fill de mi, a mitja carrera de medicina, per acabar visquent en un casalot enorme com el teu, ara estàs contenta?

Doncs... Aaaargh... mare... vull que sàpigues una cosa: no... no decidi... ràs com moriré... ni quan... *comença a respirar forçadament* Perquè ja ho estic fent ara... No... això si que no ho decidiràs per mi... Ja està... mare... ja estic acabant... Mira... mira, mare... com moro...

I no ho diré pas... mare...

... perquè no t'estimo"

La mare, inexpressiva, es va aixecar de la butaca de braços des d'on havia contemplat el video-suïcidi del seu fill. Va extreure la cinta del videocasette, i la va guardar dins una carcassa blanca.
Va obrir un armari que tenia, tancat amb clau, sota la televisió. Col·locà la cinta (que al dors duia escrit: "Mare: Suzanne Lloyd. Fill: John Lloyd") entre "Mare: Suzanne Lloyd. Fill: Harold Lloyd" i "Mare: Faith Lloyd. Fill: Anthony Lloyd"

21. Pum!

2007-11-06T13:27:00.000-08:00

Em disposava a engegar la televisió quan em va passar la idea pel cap. Jo era feliç, 34 anys, funcionari, 2.500€ al mes, casa pròpia... en fi, que estava perfecte. La idea de perdre la vida de la manera que em donés la gana m’agradava. Vaig preguntar-li a la meda dona, la Beatriu, com creia ella que hauria d’autoeliminar-me del mapa. Ella, com que es així de burra, em va dir que em claves algun tipus d’objecte punxegut.

Ara estic aquí, assegut al sofà, amb una Moritz a la mà esquerra, pensant. La idea que em tira més és la dels petards, tot i que el tret també m’agrada. Ara, per original, els petards.

Suposo que els meus fill no em perdonaran mai que em mati a petards, però, saps què? Se me’n fot!

Suposo que ara aniré a Mataró a la botiga de petards. Diré que són per quan guanyi el Barça els partits, però, com ja us he dit, serà per matar-me.

A diferència dels morts que han deixat la seva història aquí jo no ho faré. Heu de pensar que quan m’estigui volant les mans, els peus, etc... no podré estar escrivint. Per a encendre el petard necessito una mà, quan perdi la mà necessitaré ajuda. El de la boca serà el més divertit!

En conclusió, que us vagi bé. Ens veiem a l’infern :D.

20. Per culpa de la bellesa

2007-10-18T09:35:00.000-07:00

En Kenzo Watanabe ja no podia més. N’estava fart de que l’únic motiu pel qual se li acostava la gent fos la seva cara. Des de que havia acceptat ser la imatge d’una coneguda marca de cosmètics masculins –pagaven molt bé, i al capdavall, d’alguna manera havia d’obtenir diners, no?- la gent ja no el mirava com abans. Al metro, ramats de noies adolescents el seguien embadocades; a classe, els companys no li treien els ulls de sobre; els professors el seguien amb la mirada pels passadissos.

Quan tens disset anys una pressió així et pot afectar molt. Gairebé et pot enfonsar i tot. Això ja li ho havia dit el psicòleg, però en Kenzo continuava sense aixecar el cap. I haver de topar-se cada matí amb la seva cara enganxada en una tanca publicitària no l’ajudava gens.

Ningú, però, hauria sospitat el que va fer aquella nit. Era un noi educat, amb èxit entre les noies, un bon expedient acadèmic. Culte, instruït. I aquella cara.... En Kenzo tenia una cara perfecta. El que se’n diu una bellesa clàssica. En Kenzo era l’arquetip de la bellesa masculina oriental. Tenia els pòmuls marcats, elevats i arrodonits. La línia de la mandíbula era quadrada i forta, amb caràcter. Uns llavis ben perfilats, molsuts, i les comissures elevades donaven la sensació de rialla permanent. Uns ulls ametllats, molt expressius, molt grossos, preciosos, amb unes pestanyes llarguíssimes. Les ninetes d’un negre profund li conferien un aspecte de solemne seriositat, d’algú que sempre va per feina. I quan estava de bon humor, se li podia veure al fons de les pupiles una lleu ombra de color violeta. Les celles fines i el nas recte li donaven un toc occidental que revelava la seva ascendència russa. Els cabells fins, llisos i d’un negre immaculat li queien en forma de serrell tapant indolentment la major part de la front, i quan bufava una mica de vent se li esvalotaven provocant taquicàrdies als cors de totes les noies que hi havien en un radi de 50 metres a la rodona.

Per això mai ningú hauria pogut sospitar el que va fer en Kenzo aquella nit, aprofitant que els seus pares no eren a casa. Deprimit, fred, i entumit es va dirigir mecànicament al lavabo pe rentar-se les mans, però en aixecar els ulls i topar altre cop amb la imatge que reflectia el mirall no va poder aguantar més..., i es va deixar anar, i va caure a terra plorant, incontenible, convulsament. Ell no tenia la culpa de ser tan bell, no tenia la culpa de que només el valoressin per la seva cara. Aquest rostre -va pensar- l’únic que ha fet es portar-me problemes. M’ha canviat totalment la vida. I jo no vull ser així. Però tampoc puc tornar enrere. Només em queda una sortida...

Sanglotant, va buscar la navalla d’afaitar del seu pare. Era de les antigues, aquelles que s’han d’afilar cada pocs mesos. El pols li tremolava lleugerament mentre s’acostava la fulla a la cara. Amb més inconsciència que valentia o coratge, va passar-se ràpidament la fulla per la galta amb una carícia. El primer fred de la navalla va ser substituït de seguida per una sensació líquida i calenta que li queia cara avall.

En alçar els ulls va veure que el mirall li tornava la imatge d’un noi amb els ulls vermells i un tall profund que arribava des del llagrimall de l’ull esquerre fins la línia de la mandíbula. Però després, tot va ser més fàcil. Amb la seva pròpia sang va pintar el mirall de macabre vermell, per impedir que li tornés l’esguard. Amb calma, va tallar-se tots els centímetres de pell possibles: Des dels llavis a les parpelles, les aletes del nas, la barbeta, les orelles. Es va esquarterar el front i es va encegar amb la seva pròpia sang.

Va caure a terra amb la cara desfigurada.

19. En blanc

2007-10-03T12:37:00.000-07:00

21:43 No sé que escriure. El full en blanc em posa nerviosa.

21:50 Escric i esborro "Hola" uns tres milions de vegades. La pàgina continua en blanc.

21:52 Escric "Ets idiota si llegeixes això jajajaja xD"

21:53 Esborro la burrada d'abans. La pàgina continua en blanc.

22:11 La pàgina continua en blanc. M'aixeco a buscar un got de Coca Cola. Si no puc escriure, almenys no em vull adormir.

22:12 La pàgina continua en blanc. Intento fallidament escriure un bon començament de l'història. Diria que la cafeïna comença actuar: estic encara MÉS nerviosa.

22:22 M'aixeco i començo a donar voltes per l'habitació buscant algun objecte amb el qual seria improbable suicidar-se, però l'inspiració segueix sense venir. La pàgina continua en blanc.

22:27 Veig un quadre i penso si deu ser gaire mortal un cop al cap amb el marc de fusta.

23:13 No, no és mortal. I ara a sobre tinc mal de cap. Hi tinc una ferida que no deixa de rajar, però no tenyeix la pàgina, que continua en blanc.

23:25 Vaig cap a la cuina, però un cop allà m'adono de que tot es massa típic, massa tòpic. A més, podria matar-me sense voler, cosa que no em faria gens de gràcia: haig d'acabar el relat.

00:41 Jo no sé per què he parlat. Mentre intentava sortir de la cuina, he relliscat amb l'aigua que el (puto) gat havia vessat del seu bol i la gravetat ha fet la resta. Tot i així, l'inteligent del meu cos no ha tingut ocurrència millor que parar la caiguda fent servir el cap i el canto de la paret. Ara tinc dos forats al cap. Em sento... com... dèbil. I a sobre estic deixant la casa feta una porqueria (vermella). La pàgina continua en blanc.

o1:18 Wstk mil cnsaadi.. [Estic molt cansada] krecc cam dsmakko [Crec que em desmaio]

01:37 Uwtr bat! [Ho he trobat!]

02:20 [Ho he trobat! Sobre la prestatgeria, una figureta de ceràmica de l'illa de Creta! És força original... Llàstima que intentant agafar-la m'hagin caigut a sobre 200 kg de moble a sobre...]

02:21 [Ah, me n'oblidava: La pàgina continua en blanc]

17. Yekaterinburg 02.01

2007-09-04T03:02:00.000-07:00

[Nervis] La meva desesperació era absoluta. No sabia on era. Feia dies, potser setmanes que estava allà, desesperada, a les fosques, sola. El meu cos estava fred. Recordo que érem al més de gener.

[...]

Mentre passava les hores, i el fred, pensava perquè estava allà:

Si no vaig errada era el dia 2 de gener. Jo sortia de casa. Els meus dos fill anaven a l’escola, i el meu marit treballava de venedor de sabates. Jo, una modesta mestra em dirigia a l’institut on treballava, a Yekaterinburg, a l’oest de Rússia.

Devien ser les 09:30 quan dos homes es van apropar a mi, anaven amb casc, vestits de negres. Van ser molt més ràpid que jo i em van posar un sac al cap.

Vaig notar com entrava a un cotxe i, durant 8 o 9 hores vam estar dins d’ell. Només vam parar un cop, i suposo que fou per posar benzina.

Quan definitivament vam parar sé que vaig trepitjar neu.

Quan vaig obrir els ulls era al mateix lloc on sóc ara.

[...]

[Desesperació] La meva desesperació era cada vegada més gran. Feia temps que no veia els meus fills.

La foscor em feia por. Sabia del cert que estava sola, no hi cabia ningú més allà.

[...]

[Por] Passava l’estona i cada vegada era més segur que moriria allà. Però jo no volia. Només tenia 48 anys, massa jove per morir. No podia perdre una vida per haver caigut en mans d’aquests desconeguts. No!

[...]

[Desconsol] No viure, em mataran! (mentre estava plorant). Jo, desconsolada, deixava anar crits de ràbia, escoltats per ningú.

[...]

[Por i breu alegria] Sí! Mentre palpava el terra he trobar una mena de punxo, potser una agulla, no ho sé. Tinc por, però sé que m’observen, he vist que tinc una càmera a la part alta de la cel·la.

He d’aconseguir sortir i només hi ha una solució.

[...]

[Por i dolor] Aaaaaaaaa! Un cop. Aaaaaaaaa! Dos cops. Aaaaaaaaa! Tres cops. Aaaaaaaaa! Quatre cops.

Els meus ulls sagnaven. No podria aguantar el dolor. Mai havia sentit aquella sensació.

[...]

[Espera dolorosa] Van passar potser 40 minuts fins que va aparèixer un home. Quan va venir, em pensava que m’ajudaria, no va ser així. Em va clavar una agulla i em va injectar un líquid.

[Hores]

[Ceguesa] Em vaig despertar. Vaig obrir els ulls. Aaaaaaaaa! No veia res.

- Tranquil·la noia, tranquil·la.

- Però... què m’heu fet?

- Ara mateix ja t’hem tret els 2 ulls, vist que no els vols.

- Però... perquè estic aquí?

- No cal que gasti saliva, d’aquí 1 hora ja seràs morta.

[La por, la ràbia, però sobretot la por es van acumular al meu cos]

- Ara mateix estem procedint a obrir-te el crani. Volem observar el teu cervell.

- [Crit]

- Tranquil·la, no notaràs res, t’hem posat anestèsia.

- [Por a la mort]

- CALLA!

[Va passar l’estona] Vaig sentir que marxava, quan ho va fer vaig palpar el meu entorn. Em vaig tallar. Devia ser un bisturí. Vaig agafar-lo, i, sense pensar-m’ho dos cops vaig clavar-me’l al cervell.

(Nota: L’article està en passat i en primera persona, com pot ser?)

16. L'enoteca

2007-08-26T14:35:00.000-07:00

El sibarita va entrar a l’enoteca. Bocabadat, mirà al seu voltant: Una sala enorme amb parets de maó vist per conservar la humitat. Al sostre, ulls de bou amb bombetes de llum freda. Davant dels seus ulls; desenes de prestatgeries amb centenars, milers d’ampolles curosament seleccionades: els vins més preuats del món jeien en la semi-penombra formant passadissos quilomètrics. El sibarita, esborronat, gaudia de l’èxtasi que se li escampava pel cos amb la contemplació d’aquella visió idíl·lica. La Catedral Enològica, l’anomenaven. Aquella sala era un dels tresors més valuosos de la ciutat, i ben poca gent en coneixia l’existència. Li havia costat molts diners, però hauria fet el que calgués per entrar-hi. Hauria estat disposat a qualsevol cosa: a rebaixar-se de la manera més humiliant, a cometre les baixeses morals més horripilants: Tot, per passar les últimes hores de la seva vida dins d’aquell temple del plaer gustatiu.

Després del primer moment sobrecollidor, no es va deixar acovardir. Resolt, va començar a caminar entre les lleixes, aturant-se aquí i allà, examinant una etiqueta, comprovant una anyada, etc. Va aturar-se just a sota d’un cartellet que anunciava: Procedència: Espanya. D.O: Costers del Segre. A l’ampolla que li quedava a l’altura dels ulls hi deia: Castell del Remei Gotim Bru. Fantàstic, pensà. Començarem per aquí. Tragué l’ampolla del prestatge amb compte i la dugué a una taula presumiblement preparada per a cates i degustacions: Llevataps, decànters, termòmetres d’enòleg, escopidors i copes de diverses mides i formes, segons el tipus de vi al qual estaven destinades.

Cerimoniosament, la va destapar, la buidà dins el decànter i n’omplí una copa. Com un capellà s’agenolla davant l’hòstia per consagrar-la i fer reviure el misteri de la resurrecció de la carn; el sibarita va aixecar la copa per contemplar la nitidesa de la llum que deixava traspuar el líquid rogenc.
A poc a poc, ficà la punta del nas dins la copa, fent-la lliscar per tota la superfície del vi, ensumant amb delicadesa. Va agitar el vi per percebre’n millor l’aroma. Semblava intensament concentrat. Havia tancat els ulls i la meitat superior del seu cos semblava haver-se convertit en una sensitiva màquina d’olorar, rebent, filtrant, analitzant el missatge que li transmetia el nas. El procés olfactiu continuà durant un minut; després, sense obrir els ulls ni moure el cap acostà la copa als llavis i en begué gairebé la meitat del contingut. Després del primer glop parà per paladejar-lo i el féu lliscar gola avall. Però no se’l va empassar tot, sinó que se’n quedà una part a la boca. Llavors, sense empassar-se’l, va fer entrar a través dels llavis una mica d’aire, que, barrejant-se amb l’aroma del vi, va passar als pulmons. Va contenir la respiració, traient després l’aire pel nas, i finalment deixà el vi sota la llengua i l’engolí, mastegant-lo amb les dents, com si fos pa.
Fou una representació solemne i impressionant.

Després d’un parell de copes més, i amb l’ampolla mig buida (o mig plena), el sibarita va començar a sentir com l’alcohol s’escampava per les seves venes. Extasiat, va rondar una mica més entre les prestatgeries per trobar nous líquids meravellosos. Un Penedès? Quelcom més exòtic... Ah! Es va aturar a sota d’un cartellet que anunciava D.O: Somontano. Va buscar una varietat poc coneguda amb una marca prou respectable: Un Enate Gewürstraminer. Un dels vins blancs més apreciats del món, d’origen vienès. Era especialment valorat perquè feia, literalment, olor de roses. Embadalit, el va destapar amb cura: La fragància que n’emanava va impactar de ple les seves fosses nasals, i el pobre de poc no es desmaia de l’emoció.
(...)

Dues hores més tard, damunt de la taula hi havien varis recipients de vidre completament buits: El sibarita havia aconseguit trobar un Pingus 2001, el vi més car etiquetat actualment al país, (m’estic bevent 700 euros!!); una sèrie exclusiva de Vega Sicilia del 34 (el vi preferit per Franco!) i; fart de vins autòctons (els Rioja són merdetes!), havia saltat a la regió francesa de Bordeaux, d’on intentava decidir-se pels seus quatre districtes: Médoc, Sant Emilion, Graves i Pomerol. Un Château Laffite, un Château Petrus, ah! Un Château-Frombuage de la collita del 2000! Adorable sorpresa. Amb cada nova descoberta el sibarita s’anava emocionant més i més; no parava de beure; el fetge va començar a queixar-se.

Després de les primeres punxades, el sibarita va escopir una mica de sang barrejada amb bilis. Què més dóna si moro ara mateix? Només demano poder gaudir fins a l’últim moment! Visió desenfocada, un zumzeig empipador al voltant del cap. Un cop de calor sobtat. Ardent, amb la cara vermella, va tirar l’última copa a terra. Es va recolzar contra una lleixa. Intentava respirar amb normalitat. El delirium tremens li va sobrevenir sense adonar-se’n, gairebé, i en la seva follia transitòria les ampolles, de la mida de foques enormes, s’arrossegaven davant seu barrant-li el pas. He d’arribar com sigui a la secció dels espumosos! Encegat dins el seu deliri, va topar-se amb un altre cartellet: Procedència: França. D.O: Champagne. Va agafar un Dom Pérignon, i, mentre el destapava, va començar a tenir nàusees altre cop. El suro va sortir amb força, i ignorant el seu nivell d’intoxicació etílica, es va beure la meitat del contingut de l’ampolla sense respirar. L’altra meitat no va acabar-la mai, ja que en aquell instant li sobrevingué un coma etílic que, juntament amb una fallada hepàtica i sumat a la concentració d’alcohol en sang, fou la seva sentència de mort.

15. Flames

2007-08-17T13:03:00.000-07:00

Tenia dues opcions: salvar-la de les flames o morir en el intent. El més patètic és que qui decidia no era pas jo, sino la meva capacitat de resistir al foc i la calor.

Vaig avançar dins la casa, tapant-me la boca amb una tovallola humida. De la cuina en sortia un fum negre i dens, invaïnt esgarrifosament el passadís, tacant les seves parets blanques i el fons de la meva ànima. La materialització del terror en forma de fum, posseïnt-me.

Agenollat i avançant a quatre grapes, vaig arribar-me fins a la porta. Mirava esfereït el pom, conscient de que ella moriria si no conseguia atravessar aquesta barrera que me'n separava. L'home poruc en què m'estava convertint aixecà la mà, però al tocar lleugerament el pom metàl·lic, la calor que irradiava em va socarrimar el palmell, quedant-se la pell cremada a mode de souvenir, de manera que, molt al meu pesar, vaig enretirar la tovallola de davant les meves foses nasals, intentant aguantar la respiració per no morir ofegat, i protegint-me la mà que em quedava viva vaig agafar ràpidament el pom. Però no girava.

Furiós, enutjat, impotent, em vaig aixecar, amb els ulls plorosos mig pel fum, mig per la por i la ràbia, i traient la força de l'últim racó de la meva valentia vaig donar una puntada de peu a la porta, que s'apartà porugament i ràpida de la meva violència. I ella era allà al mig.

Entre flames reia posseïda per una ànima que no era la seva. La seva cabellera jeia inerta i tallada sobre el terra de marbre. La seva gola em cridava que marxés i els seus ulls em suplicaven que la treiés d'allà. No podia abandonar a la meva filla. Vaig córrer fins a ella. "Pare, deixa'm, deixa'm morir, que vull reunir-me amb la mare" em plorava damunt l'espatlla "deixa'm marxar com va fer ella. Deixa que el foc alliberi la meva ànima, igual que ella va alliberar la seva"

La vaig abraçar fort. Li vaig dir que no es podia rendir així. Que la seva mare ja no hi era, però que no havia marxat del tot, i que mai marxaria si ella no deixava de recordar-la. La vaig mirar als ulls i li vaig dir que l'estimava. Entre llàgrimes i flames, vaig sortir de l'habitació.

Encara sentia els seus crits de dolor quan m'allunyava, sol, descalç i cremat, de la casa on no tornaria mai.

13. Ets una filla de puta! [El Club de l'Homicida]

2007-07-23T16:04:00.000-07:00

Ets una filla de puta. Has nascut per destrossar tot el que m’estimo. Primer ell. Després elles. Ets una porca.

No sé com et vas atrevir, com? Per què? Què et vaig fer jo que algú altre no t’hagi pogut fer?

Ens vam casar en Pere i jo fa una setmana. Son els gelos? Què te l’estimaves? Per què no m’ho vas dir?

[ T’estimo? No ho sé. Espero que no. És una putada estar enamorat. Això sí, mai es limitarà la meva vida a tu, que ho sàpigues. No m’ho puc permetre. La vida és més que tu. Per molt que t’estimi, hi ha vida més enllà de tu. Et voldria explicar tot el que sento per tu però no puc, no puc. Per molt que m’importis, per molt que t’estimi, no puc dir-te res. Jo el que vull és que siguis feliç amb o sense mi. Sé que tu no m’estimes per això mateix no t’ho puc dir. Si t’ho digues seria una gran putada per tu, ho sé. El fet de saber-ho et posaria dels nervis i no és pas el que jo vull.

Tot i que t’estimo continuaré passant les hores mudes, sense parlar, sense dir res de res, sense donar cap informació que t’ho faci pensar.

El silenci serà la meva sortida. Els qui se suposava que m’escoltaven o han desaparegut o se m’han enrigut a la cara. M’han dit que estic obsessionat... Obsessionat? La gent està malament, i sobretot si anteriorment ha enviat correus electrònics mencionant els seus amors... Per què no ens mirem al mirall? Els he perdut a aquests? Per què no parlen? Per què no contesten les meves trucades? Per què no responen els sms? Per què no hi són? Per què no hi sou?

Quan necessito suport moral desapareix...quin fàstic...]

Ho sento noia, estàs sentenciada... T’odio, ets una mala puta i et mereixes morir, sempre ho has merescut. T’ha arribat l’hora!

[ I li va clavar un ganivet al cor. Va morir. I mentre encara es dessagnava la va portar al lavabo. Allà, la va rematar. Va començar pels peus. Va anar tallant els dits. Els peus. Les cames. Els dits de les mans. Les mans. Avantbraç, braç sencer. Un cop arribat a aquest punt, va agafar la zona de la pelvis i hi va clavar un ganivet. Va agafar les visceres i va estirar. Va sortit tot. Hi faltava una petita part, el cor. No tenia cor la molt puta. Ho sabia.

Un cop ja estava buida, va tallar pel coll. Més sang. Els ulls van saltar quan va fer pressió. Les orelles van ser tallades, i el cervell va ser mossegat.]

Que maco que ha quedat. Sembla una obra d’art. Quan la policia ho trobi les passarà putes identificant el cadàver de la porca. Per fi, la matança del porc, en aquest cas, de la porca.

MERDA!, m’he tacat! Sort que del porc se n’aprofita tot...

12. Staedtler Noris 120

2007-07-08T11:42:00.000-07:00

Qui gosi dir que els alumnes no són tan rebels com creu la gent, s’equivoca de mig a mig o és un pilota rematat. Per què hauria de voler acabar amb la meva vida, sinó? Preferia fer-ho jo abans que acabessin ells amb mi, o veure’m tancada fins al final dels meus dies en un sanatori mental per culpa d’aquells animals. De debò, no em titlleu de bèstia... no se’ls pot anomenar persones. Són les coses més antihumanes i amb menys humanitat que mai hagi vist. Home, una té dignitat en aquesta vida... La qüestió és que els alumnes em sobrepassaven. No tenia cap mena d’autoritat dins la classe, tots se’m sublevaven, i el més tímid em tirava guixos pel cap. Quan vaig voler reaccionar, ja no hi vaig ser a temps, així que el dia en que em van amenaçar amb els compassos de dibuix, vaig fugir i em vaig tancar amb clau dins la sala de professors, utilitzant-la de búnker improvisat. Vaig respirar amb calma i vaig mirar al meu voltant.

Aleshores se’m va ocórrer la idea: llàpissos. A la sala de professors en teníem una capsa plena. A la capsa en qüestió s’hi llegia: Staëdtler Noris 120 nº2. Els de punta vermella. Fantàstic. Em vaig apropar a la taula i em vaig treure les sabates de taló. Em vaig arromangar una mica la faldilla i en vaig agafar un. Nou de trinca. Mmmm... suau al tacte i ben afilat. Sense pensar-m’ho me’l vaig clavar a la cuixa.
Va foradar la mitja i la pell, va travessar la carn i va quedar enfonsat deu centímetres dins el meu quàdriceps esquerre. Au! Bé, tampoc era per fer-ne un drama. Se’m començava a tenyir la mitja amb la sang. En vaig agafar un altre i vaig dirigir la mina cap a la panxa, uns tres dits a la dreta del melic. I un altre cop. Aquest cop vaig sentir com el grafit havia arribat fins a l’estómac. Vaig haver de respirar profundament per reprimir un xiscle de dolor.
Amb la mà esquitxada de sang, vaig apuntar el tercer cap a l’orella dreta, i me’l vaig encastar de cop, fins a la membrana timpànica. Aquesta vegada sí que ho vaig notar. Un brunzit i una lleugera sensació de mareig, que em va obligar a recolzar un genoll a terra. Una viscositat calenta em baixava pel coll i m’amarava la camisa blanca.
Com que ja tenia un genoll a terra vaig aprofitar per clavar-me’n un altre a la planta del peu dret. Aquí, però, no vaig tenir tanta sort: Resulta que aquell llapis en qüestió no tenia mina, se li devia haver trencat a algun alumne matusser i aquest després no s’havia preocupat de fer-li punxa amb la maquineta, deixant-lo amb la fusta trencada i plena d’estelles. Això, es clar, no ho vaig saber -de fet ho vaig intuïr- fins després d’haver-me’l clavat. Les estelles van provocar un altre efecte, col·lateral: em van deixar un forat de la mida d’una nou a la mitja. Malparits!! Ara ja panteixava i tenia certes dificultats per respirar.
El següent, anava dirigit a l’avantbraç. Amb tanta fortuna, que va passar entre el cúbit i el radi, fregant-los, i va sortir pel darrera, travessant la pell netament. Em devia haver tocat el nervi, perquè ja no podia flexionar els dits i em van quedar en una posició rara, força antinatural. Cap problema. Continuaria amb l’altra mà. Cap al pit.
Aquí vaig relliscar una mica: innocentment vaig creure que arribaria fins al pulmó dret sense problemes, però no. No va arribar ni a les costelles. De fet, crec que no va passar del múscul pectoral. Va quedar penjant d’una manera molt grotesca per damunt de la camisa; i des de la punta relliscaven periòdicament gotetes de sang cap a la falda.
Aquest fet em va obligar a plantejar-me les coses. Quants més pensava clavar-me’n? Potser ja podia parar, no? Però va, només un parell més i prou. El setè, com que no sabia on allotjar-lo, ho vaig fer una mica a la babalà i me’l vaig clavar entre el trapezi i l’esternocleidomastoïdal (entre coll i espatlla, vaje). El dolor em va provocar un calfred al llarg de la columna, i en un últim moment de lucidesa, vaig pensar que devia estar bastant ridícula així, mig doblegada damunt el terra de la sala de professors. Vaig agafar l’últim i me’l vaig clavar a la caròtida.

11. La pistola

2007-06-28T06:49:00.000-07:00

Et miro i plores. Em demanes perdó, em supliques que t’entengui. Mires neguitosament una vegada i una altra la pistola que duc a la mà dreta. Dius que no fa falta arribar als extrems, que no n’hi ha per tant. Que la vida no s’acaba. Que m’ho pensi dues vegades abans de fer res.

Et miro i ploro. Les llàgrimes salades em mullen els llavis, cauen per les meves galtes i moren al meu pit. Repeteixes que trobaré a altres nois, que sóc una noia maca. Que igualment tampoc érem res l’un de l’altre. Cada paraula que dius, cada frase que formules és pitjor que l’anterior.

Et miro, i em mires. Mig irat em recrimines que jo ja podia haver sospesat la possibilitat que no volguessis sortir amb mi. Em dius que no en tens pas la culpa. I que jo tampoc. La cagues, i intentes arreglar-ho amb més paraules buides, que només busquen la teva supervivència.

Em dius que no cal fer cap tonteria. Que fer servir la pistola és una bogeria. No ho entens. “T’estimo. T’he estimat en silenci des de fa molt de temps. Sempre havia estat segura que em negaries el teu amor. T’he trobat a faltar cada minut que he passat al teu costat. Has sigut per mi, molt més del que et puguis imaginar. T’estimo, i creia que estava preparada pel no. Però ara et veig... et veig aquí. Davant meu. Quan ha arribat el moment, m’has dit que no. Ja m’ho esperava... Però no preveia la meva reacció. Ja no tinc cor. T’estimo, t’has endut tot el que tenia” Em dius que ho sents, que faràs tot el possible perquè no canviï la nostra relació. Em supliques que no et mati. No ho entens.

“La pistola no és per tu”

Aixeco lentament el canó de la pistola i la col·loco a la templa. Ploro. Et demano perdó, i tu em demanes perdó a mi, em dius que no ha d’acabar així. Premo el gallet lentament. L’últim que veig són els teus ulls.

[Per si mai ho llegeixes... t’estimo]

9. Plors

2007-06-16T15:13:00.000-07:00

El sentiment que em ronda pel cap m’omple el cor de llàgrimes. Mars de llàgrimes inunden la meva habitació. Els meus peus xops van deixant rastre per arreu on passo. La casa, molla, també plora. Tot és fosc. Núvols negres passen per damunt del meu cap. Al carrer no hi ha ningú. Sols una ànima amb pena, la meva. Passejo en direcció al mar. El vent m’empeny però no fa suficient força per evitar el meu trajecte. Al cel hi ha quatre o cinc ocells, tots ells són corbs negres.
Cada cop estic més a prop del mar. No és que jo m’hi apropi, són les llàgrimes, fan que el nivell del mar pugi. Els corbs em segueixen des del cel, mentre el mar se m’apropa.

Arrels surten de terra i m’agafen els peus. Jo continuo avançant, no puc parar, haig de seguir! Tot tipus d’insectes se m’acosten i es passegen pel meu cos. Tot i les adversitat continuo el meu trajecte cap al mar. No hi haurà força sigui humana o divina que em pugui parar els peus!

[...]

Els meus peus estan molls. L’aigua m’arriba al genolls. Els talls que m’he fet a les cames em fan mal. L’aigua salada fa que coguin. La sang em regalima per les cames. Això fa que l’aigua agafi un to vermellós. Tot i així continuo dempeus. Amb la meva navalla em faig més talls, aquest cop a els braços. Cada cop l’aigua és més vermella. Aquest cop el tall ha anat a parar a la panxa. Surt molta sang. Els sentiment em volta el cap, no deixa de rondar pel cap, m’omple el cor de llàgrimes. Haig de posar-hi fi. Aquest cop el tall anirà apuntat a la columna vertebral, a la part inferior. Netejo la navalla amb la llengua. Poso la mà correctament, em preparo per a rebre el brutal tall que farà que desapareguin les penes. M’apropo lentament, i fent un moviment precís, tallo.

Em moro al mar i pujo al cel.

Sí, dedicat a tu, que ets l'única que pot entendre el significat.

8. La Daga

2007-06-11T10:31:00.000-07:00

Jo ja no puc més. És culpa del meu sexe, que em crida un cop i altre, insaciable, per plegar-me i sotmetre’m als seus capritxos autoritaris, implacables, per soliviantar-lo, calmar-lo, saciar-lo de la seva eterna set sexual.
Però es que no ho aconseguiré mai. Mai he pogut i mai podré. Em conec a mi mateixa, em conec les meves debilitats i les meves fortaleses. I aquesta no la podré dominar mai. M’han dit de moltes maneres. M’han dit puta, m’han dit nimfòmana, m’han dit desesperada i m’han dit obsessa sexual. Però totes aquestes paraules no me les haurien de dirigir a mi, sinó al meu sexe (segons la meva àvia, pecaminós i impur des del dia en que vaig néixer).
Senyores, senyors, aquí claudico. Em rendeixo, sí. (tu? impossible! ets forta, pots resistir. Ànims M!) No, no. Pleguem veles. I salpem. I deixem-ho aquí.

He arribat a la conclusió que em mataré. Sense dramatismes ni victimisme de cap mena. Es així de ras. I curt. No utilitzaré paraules grandiloqüents, de les que omplen la boca, com fan alguns. Ni em posaré lírica en els últims moments de la mort. Es que no em cal! Senzillament, vull ser racional. Mantindré el cap clar i les mans fredes.
[...]
Ja ho tinc tot a punt. Evidentment, he de començar pel causant de tots els meus problemes. On he deixat la daga...? Ah, la duia a la mà. Centra’t, M. I ara respira fons.
Arromanga’t la faldilla. Treu-te la roba interior. Així. Deixa el teu sexe al descobert. I ara, que no et tremoli la mà, per favor. Encara la daga cap a tu. Sents la fulla d’acer prima entre les cames. Excepcionalment afilada. T’acaricia superficialment. Executa una petita dansa macabra només per a tu, que n’ets l’única espectadora. I de cop i volta, sense avisar, t’assesta una punyalada. Un esgarip i un flash de sang i dolor. El gemec se t’ha glaçat al coll. Et costa empassar, com si tinguessis pega a la gola.
La sang, a borbolls, ha lliscat per la fulla fins a la teva mà. Però ja no t’importa. Encegada, empegueïda i determinada, hi tornes. Irracionalment. Una, dues, tres fins a dotze punyalades més. Aquest sexe, caviar dels paladars més exquisits, llar dels homes mes detestables, violat més de mil cops, abraça ara la daga en un llaç mortal. Ja no és freda. La sang ja t’arriba als turmells, forma bassals a terra. Humiteja i taca les vores del vestit que arrossegues.

Ara de sobte m’ha agafat un cansament absolut i extenuant. A poc a poc retiro la mà, banyada en sang. Deixo caure la faldilla, que tapa la vermellositat macabra que m’envolta els peus. A poc a poc em deixo caure a terra. M’ajec damunt les rajoles negres i blanques, que fan un escaquejat sobre el sòl. Amago la daga entre els plecs del vestit negre.
(i sense adonar-se’n, la vida se li escola per les ferides amb una celeritat que faria tremolar el mateix doctor Guillotin. La sang, que continua escapant-se amb abundància d’entre les seves cames, forma ara un curiós dibuix sobre el terra: Rajoles negres i blanques, intercalades, conviden el vermell a trencar la binarietat acostumada).

Així he mort el meu sexe, causa de molts mals vicis d’aquest món, i de passada, a mi també.

7. Santa Monica

2007-06-06T13:46:00.000-07:00

Observava els carrers de Nova York des del seu onzè pis. Els grans finestrals que convertien la paret en cel quedaven parcialment entelats cada vegada que Nell hi deixava caure l'alè.

Es va girar cap a la butaca negra i feta malbé que quedava davant la tauleta. I enmig de la tauleta de vidre, una ampolla de whisky. I unes pastilles anti depressives. S'acostà cap al reproductor de CD i posa el disc de Theory of a Deadman, "Santa Monica" [http://www.goear.com/listen.php?v=507a7ec]. Decidí asseure's a la butaca i encarar-se amb el seu destí.

Després de les quatre primeres notes, van caure les primeres gotes salades pel seu rostre. Destapà lentament el pot de pastilles i mirà al seu interior. Estava ple fins a la meitat. Agafà una pastilla, recordant el primer cop que va veure el seu rostre, a la sala d'espera del psicòleg.

Va entrar la veu, mig trencada, mig melòdica, com la seva ànima. Es va posar la pastilla a la boca, i va començar a saborejar-la. Recordà la primera vegada que va besar els seus llavis. Que la seva llengua va jugar amb la d'ella, lentament, igual que ell amb la pastilla.

La melodia no parava, com tampoc paraven les seves llàgrimes, ni els seus records, que amb la tornada de la cançó xocaven apassionadament al seu cervell com ho feia el whisky al seu paladar. L'alcohol dugué al seu cervell més records bells. La primera vegada que la seva mà jugà lentament amb la seva pell trèmola, suau, càlida...

El cantant callà, i les veus començaren a sonar dins els seu cap. Primer, les paraules dolces, que acompanya amb un altre glop de whisky. Tot seguit vingueren els retrets sense motiu, les llargues converses desesperades amb el psicòleg i, finalment, els crits de les aferrissades discussions. Volgué ofegar-les amb alcohol.

Apujà amb el comandament el volum de la música i deixà que la veu de l'home penetrés dintre seu amb tots els decibels que li fossin possibles. Les notes, els acords inundaren el seu interior, i es tirà enrere, recolzant l'esquena al sofà... Tenia el pot de pastilles a una mà, per art de màgia. I anava directe a la seva boca. Però en deixà prou com per a un altre empassada.

De sobte es va començar a marejar. Començà a veure els ulls d'ella, plorosos, un cop i un altre dins la seva ment... Veié com el cos d'ella es balancejava suaument, d'una banda a l'altre, inerta, freda, morta. Penjada del sostre, pel coll... Amb els ulls oberts. Esborrà aquesta imatge amb més alcohol.

La música, de sobte, més fluixa, acompanyava el seu estat de passivitat. Era incapaç de moure's. Només la sentia riure, un cop i un altre. I plorar. I cridar de plaer i d'ira. La sentia dins seu. I de sobte, un cop de música, un altre cop. El colpejà, atordint la seva memòria, perdent el que li quedava d'ella dins la blanca i densa boira en què s'havia convertit el seu cervell.

S'empassà el que quedava al pot de pastilles. I a l'ampolla de whisky. No volia continuar amb el tractament sense el recolzament moral d'ella. No volia continuar prenent pastilles anti-depressives si no era ella qui l'hi recordaria que se l'havia de prendre. No volia continuar vivint la seva vida si no era al costat del seu somriure que, poc a poc, els últims dies de la seva vida, havien anat canviant en crits i plors, fins arribar al suicidi d'ella i, imminentment, el d'ell...

Mentre tancava els ulls i sentia la música, els últims i lents acords, veia el seu rostre somrient tristament, allargant-li la mà, cap a la mort on, per fi, es podrien tornar a trobar.

~La Nena~

5. Xoc

2007-06-03T13:30:00.000-07:00

Ja n’estic fins al ous. Avui em mato. Que donin a tothom pel cul. Imbècils.

La vida és una merda. Tantes putades juntes no les suporto. És més fàcil que em mati a mi que no pas matar a tanta gent. Imbècils!

Això és intolerable. No poden robar òrgans! No m’ho mereixo. I aquests deien que eren amics meus? Primer m’adormen. No sé que passa entre mig. Només sé que em desperto a la platja amb les onades tocant-me la cara amb un tall al costat dret de la panxa. Tinc un telèfon a la mà. Només tinc un telèfon a l’agenda, el del meu “amic” Jordi.

Quan el vaig trucar em va dir que m’ho mereixia, que ho havien fet pel meu bé, imbecilitats. Ell si que es mereix que li treguin un òrgan, però no un ronyó com a mi, es mereix que li arrenquin el cor d’una mossegada.

Mentre penso com acabar amb la meva vida vaig recordant coses...

Estava estirat en una sala. Blanca. Hi havia una taula metàl·lica al mig. Jo hi estava estirat. Un home d’un 60 anys, amb u davantal de color verd i amb una màscara blanca a la boca s’apropava cap a mi. Només tenia 3 o 4 eines. Un bisturí, fil amb agulla i una safata.

Després al cap d’una estona recordo que vaig veure un ronyó a la safata. No vaig saber que era meu.

I ara estic aquí a la platja. La meva vida no val una merda. Quan vaig perdre els dos braços ja se’n va anar a la merda. Ara m’han destrossat.

Ja està. Ja sé com ho faré.

Em preparo. Corro, corro, corro i pico amb el cap contra una roca. Només em surt sang, el cop ha estat considerable. M’estic marejant però és igual. Torno a la posició inicial. Corro, corro i torno a xocar. Aquest cop sense voler m’he tallat un tros de la llengua. M’és igual. Aquest cop hi estic decidit. Ara em mato. Per collons m’haig de matar. Aquest cop agafo més embranzida que abans. Corro, em cauen llàgrimes de dolor, de por a morir però per altra banda en tinc moltes ganes, mentre penso tot això estic apropant-me molt ràpidament a la roca. Pam.

I mentre repasso la meva vida veig la quantitat de putades oblidades i en l’últim al·lè, somric.

4. Mecaguen...!

2007-05-26T11:51:00.000-07:00

Truco a la porta, que s’obre amb un grinyol. Apareix un senyor amb barba de tres dies i vestit amb una roba poc adequada per a l’ocasió. Sembla que em reconeix, tu. Ara em sembla que m’està dient alguna cosa...
- Què coi ha passat? No t’esperàvem fins d’aquí a molt de temps...!-
El senyor comença a suar, i remena uns paperots.
- Eh? - No ho pillo. L’home aquest comença a parlar sol:
-Ja hi som. Un altre que s’ha esgarriat. I ara que? L’amo em fotrà canya, ja es el tercer aquesta setmana... I ara que faig, ostimeta! Si no crido el Miki, me les carregaré... Miqueeel, Miqueel! - s’adreça al no-res, a aquesta buidor blanca infinita. D’aquí n’apareix un altre personatge, vestit, com el primer, amb una espècie de túnica grisosa.
- Eeeeh tranqui eh. Sobretot no ens estresséssim - Es posa la mà dins la màniga, ampla, i en treu pedra i paper. Amb aquest aspecte, les rastes, la veu nasal, i els ulls enfonsats, fa mitja por.
Cerimoniosament es comença a liar un porro.
-Miqui, vine, mira quin paio tenim per’quí.-
-Cullons Pere, aquest es el manta que s’ha matat ? Doncs no li toca estar aquí!-
Per fi copso alguna cosa.
- Que m’he que?? Ja estic mort? No jodas, Rafa... Em pensava que trigaria més.. si fa un moment que he agafat la fulla d’afaitar i m’he posat a la banyera...-
-Seràs freak, tio....I m’han dit que tampoc tenies cap motiu... - el tal Pere em mira amb cara de no entendre res.
-Ah, es veritat. Be, es que.. de fet.. m’avorria. Tsí, mira, vaig voler provar-ho. Ei per cert, que difícil que es tallar-se les venes en realitat eh! A les pelis ho fan molt fàcil, però allí no es diu que els tendons costen tant de tallar.. clar que ja se sap, a Hollywood... en fi, és igual. Bé, així que? Ara que ja he arribat, expliqueu-me, que tal es tot per aquí? Ara podré veure ma padrina? -
Els dos em miren, incrèduls. Intercanvien una miradeta, i comencen a riure. Es descollonen. Es parteixen la caixa de mi una bona estona, fins que el tal Miqui m’engega:
- Mira, xaval, hahahaha... L’has cagat. Això també era pecat, col•lega. No pots passar...-
-Eh! Com que no!! - vull protestar - He dut una vida exemplar! I ara no he d’entrar? Però si ho he fet tot bé! No vaig tocar la dona fins que m’hi vaig casar!!
-AAAh, se siente.... Haurem de cridar el de baix...- el Pere fa petar els dits, i com per art de màgia, els núvols de sota els meus peus es comencen a esfilagarsar, s’evaporen, i jo perdo l’equilibri, i començo a caure avall... Alço els ulls a temps per veure com aquells dos continuen rient i m’assenyalen amb el dit.
I mentre continuo caient -possiblement cap a l’Infern- penso “Mecaguen.....!!!”

3. L'ou ferrat

2007-05-22T16:10:00.000-07:00

La Laia hi estava decidida. Tenia disset anys i estava sola a casa. No podia ser que no tingués la capacitat de sobreviure sense els seus pares. Va concloure que la base de la supervivència devia ser el menjar.
Va aparcar la caixa de cigarrets i les fulles d'afaitar al lavabo, deixant l'auto-mutil·lació per després de dinar, i es va dirigir a la cuina. Va obrir la nevera, a la busca de quelcom mitjanament saludable i mitjanament apetitós... I no va trobar res excepte una capsa d'ous. Una capsa sola, trista, al bell mig de la nevera. Com si l'estigués esperant.
Va agafar-la sense por. Fer un ou ferrat no podia ser tan difícil. Va agafar quatre paelles, va encendre els quatre fogons, i col·locà cada una de les paelles sobre un fogó. Cada utensili tenia una quantita diferent d'oli, ja que no estava gaire convençuda de saber quina era la proporció exacta. Qual l'oli va estar prou calent, va abocar un ou a cada paella, de la manera més digna que va saber.
Va tornar al lavabo, es va encendre un cigarret, i es va comença a observar al mirall.
La seva vida s'escolava pels porus de la seva pell igual que el fum del Lucky fugia per la finestra. Volia morir. El reflex que li tornava el vidre era el d'una noia prima, escuàlida, a la cara de la qual la son hi pintava dues fosques ulleres sota els ulls grisos, apagats. La seva roba de licra, sintètica en tots els aspectes, des de les sabates fins a la roba interior, de color negre, senyalava una rebelió acomodada: Inconformista però a la moda. Els cabells greixosos i prims, gairebé inexistents, queien sobre les seves espatlles, enmarcant aquell rostre terrorífic, trist, i moribund. Morta en vida.
Començà a sentir olor de cremat, i un fum obscur entrava per el reduït espai que quedava entre la porta i el terra. Va anar tranquil·lament cap a la cuina. Dos dels quatre ous s'havien encès en flames. Sense cap mena d'histèria (i per sorpresa seva) la Laia agafà un got d'aigua i l'abocà sobre el menjar que ja no ingeriria. Però una flamarada immensa la sobresaltà, deixant caure la resta d'aigua sobre el que quedava d'oli bullent a la resta de paelles. Presa del pànic, intentà agafar-ne una pel mànec. Grasso error. El mànec era metàl·lic. De manera que cremava. Es tirà la paella per sobre, i amb ella, tot el foc.
Intentà escapar-se de l'habitació en flames, roja, lluent com un focus, i ardent com l'infern. Començà la seva cursa atropellada, mentre la seva roba cremava i el foc començava a menjar-se la seva pell, cap al lavabo, on esperava trobar el refugi sota la dutxa freda. Però la licra crema ràpid. El pànic li jugà una mala passada i, fent que els seus peus s'entrebanquessin, va caure com un pes mort a terra. Ja sentia l'olor de la carn cremada quan s'estava aixecant per intentar salvar la seva vida.
Notava com es fonia cada centímetre quadrat de la seva pell. Notava com les seves galtes s'encenien amb el foc, com la seva carn es socarrimava, es tornava negra, com les seves parpelles s'anaven escalfant...
Arribà al lavabo. Obrí la porta i es trobà cara a cara amb el mirall. Tingué temps suficient per poder observar com, lentament, s'apagava la vida als seus ulls, i el seu últim alè s'enlairava, amb les flames, cap al cel.

1. La cullereta

2007-05-21T14:34:00.001-07:00

I quan n’estàs fart de viure decideixes morir.

Ets un tiu, de 22 anys, no saps com acabar amb la teva vida. El primer que et passa pel cap és llançar-te al tren però decideixes no fer-ho ja que saps que és una putada pel passatger.

Després de debatre una estona amb el teu millor amic decideixes posar en pràctica un mètode només emprat en ocasions extremes. “La cullereta”

Et dirigeixes a la cuina plorant. Obres el calaix. Agafes 15 culleretes metàl·liques de yogur.

També agafes lleixiu que et servirà com a lubricant. Poses lleixiu dins un got i també les culleretes. Per començar tries la que t’agrada més. El truc és empassar-se-les ràpidament, sense notar-ho. Una. Dues. Tres. Notes l’acer a la teva gola, notes el mal d’estómac. Notes com t’estàs morint. Tens fred. Por. Però continues. Quatre. Cinc. Ja no pots més rebentes, t’estàs morint, saps que et queden pocs segons de vida. El dolor és insuportable.

Estàs tan desesperat que uses l’última energia per agafar un ganivet i sense pensar-t’ho dues vegades te’l claves al coll. Ja has aconseguit el teu objectiu.