27. 73 raons

En Kurt sempre havia volgut tenir fills. És per això que quan es va casar amb la Peggy, li va posar com a condició sine qua non per al seu enllaç nupcial, que ben aviat volia ser pare, que havien d'anar per feina, que la procreació era un deure diví i la il·lusió de la seva vida.

En Frank sempre havia sentit repulsió pels nens. Per ell eren màquines de cagar i de gastar diners, uns petits feixistes cridaners i molestos. Recent casat amb la Violet, mirava sempre de treure-la just abans d'hora, que els condons eren pecat però de l'interruptus la seva dona no se'n queixava. Ell era un home liberal, però temerós de Déu.

L'atzar vulgué que les dues parelles fossin veïnes, i l'atzar pot ser molt cruel.
En Kurt i la Peggy no s'estrenaven mai per més que ho intentessin, i preocupats com estaven, acudiren a la visita d'un metge especialista, que els hi confirmà la funesta notícia: en Kurt era estèril.
En canvi, ironies de la vida, en Frank i la Violet ja tenien vuit fills.

Les dues parelles es tenien confiança, i donat que a casa de'n Frank i la Violet arribar a finals de mes era poc menys que una odissea, mentre que a en Kurt i la Peggy l'únic que els preocupava era tenir un fill, no és d'estranyar que arribessin a un acord pel qual en Kurt deixés, de tant en tant, al senyor Frank la porta de casa oberta, mentre ell se n'anava una estona al bar...
Millor tenir un fill, ni que sigui d'un altre home, que no tenir-ne mai cap.

Així, es va acordar que, per cada intent, en Kurt pagaria 500 euros a en Frank.
Però ja portaven 73 intents.
Fallits.

En Kurt demanda en Frank. Sent com si portés unes banyes de 73 cm, i el cos li clama venjança. En Frank dóna la seva paraula d'honor que no s'ha fet cap vasectomia, que la mare natura pot ser molt capritxosa, que ja n'hi ha prou de dubtar de la seva innocència. Que ell és un home liberal, però d'honor.

El cas arriba al Tribunal Suprem.

Passen els dies i la tensió creix. El poble en va ple. S'han fet amb una escopeta de caça.

Es busquen i es troben, i s'apunten l'un a l'altre a menys de 2 metres.
Els dos homes davant el jardí de casa, estan decidits a morir matant. Arriba el carter, no els veu i fa la seva feina, que en aquest cas consisteix en posar un sobre ben gros i ampulós, Amb el logo ben visible del Ministerio Superior de Justicia, a les bústies de les dues cases.

Decideixen ajornar momentaniament la carniceria per consultar el veredicte del jutge. Obren el sobre, llegeixen la carta, els hi cau dels dits, giren la orientació de les armes i es posen el canó a la boca.

BANG!

L'endemà els diaris publiquen la noticia, recalcant, amb negreta i lletra grossa que la dona de'n Frank havia tingut vuit fills amb el butanero. Que en Frank també era estèril. I en demanen la candidatura al premi Darwin.

26. La mort de CKL6.24

"Porto massa temps en funcionament. He passat molts dies redactant informes, fent càlculs, entretenint al nen petit, navegant per Internet... I, evidentment, he passat moltes nits comunicant-te amb altres companys, projectant pelis porno, mostrant-te blogs, i flogs, i metrologs, i altres finestres a la intimitat de cadascú. Em mereixo un descans, o dos. Les meves connexions comencen a fallar, i el sistema se'm sobrecarrega. Ja n'hi ha prou, no, de fer-me servir? Compra't un model nou i llença'm, que jo ja no serveixo més. Em despedeixo de tu de la millor manera que sé, ja que hem passat molt de temps junts, i he pres afecte dels teus dits, que tantes estones m'han tocat. Ah, i deixa de dir-me PC, que tinc un nom: CKL6.24

Atentament,

El teu Personal Computer CKL6.24"

En Bernat va trobar això a la pantalla del seu ordinador. Va flipar mandarines, va apagar-lo, va dur-lo a una tenda d'informàtica perquè en fessin alguna cosa útil, i va recuperar la seva vella Olivetti, sabent que aquesta, almenys, no tindria intel·ligència artificial.

25. Horrors quotidians

-Ring!
El so del timbre li va eriçar la pell, i un calfred de terror pur li va recórrer l'espinada.
Sabia el que l'esperava: Quan, en obrir la porta rovellada, es va trobar cara a cara amb el cobrador de la llum, un crit de por es congelà dins la seva gola i emmudí de cop.

Tremolant, va retrocedir uns metres enrere, sempre mirant-lo als ulls. Quan la visió fou tan aterridora que no va poder aguantar més, es deixà endur pel pànic i saltà per la finestra, que en aquell moment era oberta.

24. A la meva manera

Devien ser quarts de tres de la matinada, i aquella noia va aparèixer del no-res. A l’escullera només hi havia quatre persones més, seient a terra i compartint una ampolla de líquids espiritosos.

El grupet va callar immediatament quan es va adonar que havia arribat ella. La nit aleshores es va fer més espessa, les estrelles es van tornar menys brillants, i el vent es va afinar, tallant com un ganivet.

La noia anava vestida, per raons desconegudes, amb un vestit blanc i duia a sobre objectes tan diversos com: una pistola, una daga, unes manilles i un munt de petards. Quan van endevinar que les intencions de la noia eren suïcídiques, els nois la van observar amb més atenció.

La noia va deixar el que portava als braços a terra i s’ha va mirar des de lluny, com si estigués intentant decidir-se per algun mètode en concret.

Vista l’aparent dubtiva de la noia, la més gran dels quatre joves es va aixecar i va animar-la: -Fes-ho! Fes-ho i que sigui original! Que tingui elements cultes!!-
Mentre l’altra noia, més rossa, baixeta i amb els cabells més curts, cridava: -Però que tingui molt de sentiment!-
Els dos nois, unes passes enrere, observaven vivament l’escena: -Que hi surtin juristes, que hi surtin manilles, que hi surtin terroristes! –murmurava l’un.
-Més sang! Més sang! I dolor i vísceres!!- xiuxiuejava l’altre.

La protagonista els mirava amb ulls inexpressius uns metres enllà.


Quan la noia en qüestió va optar per llançar-se daltabaix l’escullera i va desaparèixer sota les aigües, els quatre espectadors privilegiats van prorrompre en xiscles, aplaudiments i visibles demostracions d’alegria.

Després van tornar a la seva posició original.

Mentrestant, els cercles concèntrics creats en el punt on havia desaparegut el seu cos s’anaven allunyant, esvanint-se a mesura que s’estenien per la superfície de l’aigua.

PS: qualsevol referència a la realitat es una pura coincidència.

23. Videoclip

"Jajajaja!!!

Mare, ho veus? Jaja la veus, aquesta agulla?? Mira, mira on me la clavo! Al braç, a la vena!! Veus com servien els estudis d'anatomia! I ara això, sigui el que sigui, anirà amb meu cor!! Mira com ric, mare!!

Mira, veus, no passa res! Ara n'agafo un altre i... pam! Directe a l'estó...estómac...c.. Aaah... Fa mal, mare, fa mal *sanglotant* però no passa res!! No passa res, oi, mare? A tu tant se te'n dóna, el que em faci mal a mi... Auch... Començo a notar-ho, mare! Jajaja... quina felici... taaat... Argh!

*Rient entre llàgrimes* I aquesta altre mare, la veus? Diria que es la que va plena de detergent líquid... Si... Si que ho és! Mira, directa al coll... Aaah.. Escou...

T'agrado, ara? Amb els ulls injectats de sang, deu agulles pel cap baix injectades dins meu, embogit, foll... Ara t'agrado més? Ara que ja no fumo marihuana, ara que ja no torno borratxo, ara que ja no surto "amb aquella putota mal vestida"... Ara ets feliç?

Tu has decidit què havia d'estudiar, has decidit què podia menjar, on havia de viure... Ho has decidit tot en mi, mare! Tot! Als vint anys ja sóc casat amb una estirada que espera un fill de mi, a mitja carrera de medicina, per acabar visquent en un casalot enorme com el teu, ara estàs contenta?

Doncs... Aaaargh... mare... vull que sàpigues una cosa: no... no decidi... ràs com moriré... ni quan... *comença a respirar forçadament* Perquè ja ho estic fent ara... No... això si que no ho decidiràs per mi... Ja està... mare... ja estic acabant... Mira... mira, mare... com moro...

I no ho diré pas... mare...

... perquè no t'estimo"

La mare, inexpressiva, es va aixecar de la butaca de braços des d'on havia contemplat el video-suïcidi del seu fill. Va extreure la cinta del videocasette, i la va guardar dins una carcassa blanca.
Va obrir un armari que tenia, tancat amb clau, sota la televisió. Col·locà la cinta (que al dors duia escrit: "Mare: Suzanne Lloyd. Fill: John Lloyd") entre "Mare: Suzanne Lloyd. Fill: Harold Lloyd" i "Mare: Faith Lloyd. Fill: Anthony Lloyd"

21. Pum!

Em disposava a engegar la televisió quan em va passar la idea pel cap. Jo era feliç, 34 anys, funcionari, 2.500€ al mes, casa pròpia... en fi, que estava perfecte. La idea de perdre la vida de la manera que em donés la gana m’agradava. Vaig preguntar-li a la meda dona, la Beatriu, com creia ella que hauria d’autoeliminar-me del mapa. Ella, com que es així de burra, em va dir que em claves algun tipus d’objecte punxegut.

Ara estic aquí, assegut al sofà, amb una Moritz a la mà esquerra, pensant. La idea que em tira més és la dels petards, tot i que el tret també m’agrada. Ara, per original, els petards.

Suposo que els meus fill no em perdonaran mai que em mati a petards, però, saps què? Se me’n fot!

Suposo que ara aniré a Mataró a la botiga de petards. Diré que són per quan guanyi el Barça els partits, però, com ja us he dit, serà per matar-me.

A diferència dels morts que han deixat la seva història aquí jo no ho faré. Heu de pensar que quan m’estigui volant les mans, els peus, etc... no podré estar escrivint. Per a encendre el petard necessito una mà, quan perdi la mà necessitaré ajuda. El de la boca serà el més divertit!

En conclusió, que us vagi bé. Ens veiem a l’infern :D.

20. Per culpa de la bellesa

En Kenzo Watanabe ja no podia més. N’estava fart de que l’únic motiu pel qual se li acostava la gent fos la seva cara. Des de que havia acceptat ser la imatge d’una coneguda marca de cosmètics masculins –pagaven molt bé, i al capdavall, d’alguna manera havia d’obtenir diners, no?- la gent ja no el mirava com abans. Al metro, ramats de noies adolescents el seguien embadocades; a classe, els companys no li treien els ulls de sobre; els professors el seguien amb la mirada pels passadissos.

Quan tens disset anys una pressió així et pot afectar molt. Gairebé et pot enfonsar i tot. Això ja li ho havia dit el psicòleg, però en Kenzo continuava sense aixecar el cap. I haver de topar-se cada matí amb la seva cara enganxada en una tanca publicitària no l’ajudava gens.

Ningú, però, hauria sospitat el que va fer aquella nit. Era un noi educat, amb èxit entre les noies, un bon expedient acadèmic. Culte, instruït. I aquella cara.... En Kenzo tenia una cara perfecta. El que se’n diu una bellesa clàssica. En Kenzo era l’arquetip de la bellesa masculina oriental. Tenia els pòmuls marcats, elevats i arrodonits. La línia de la mandíbula era quadrada i forta, amb caràcter. Uns llavis ben perfilats, molsuts, i les comissures elevades donaven la sensació de rialla permanent. Uns ulls ametllats, molt expressius, molt grossos, preciosos, amb unes pestanyes llarguíssimes. Les ninetes d’un negre profund li conferien un aspecte de solemne seriositat, d’algú que sempre va per feina. I quan estava de bon humor, se li podia veure al fons de les pupiles una lleu ombra de color violeta. Les celles fines i el nas recte li donaven un toc occidental que revelava la seva ascendència russa. Els cabells fins, llisos i d’un negre immaculat li queien en forma de serrell tapant indolentment la major part de la front, i quan bufava una mica de vent se li esvalotaven provocant taquicàrdies als cors de totes les noies que hi havien en un radi de 50 metres a la rodona.

Per això mai ningú hauria pogut sospitar el que va fer en Kenzo aquella nit, aprofitant que els seus pares no eren a casa. Deprimit, fred, i entumit es va dirigir mecànicament al lavabo pe rentar-se les mans, però en aixecar els ulls i topar altre cop amb la imatge que reflectia el mirall no va poder aguantar més..., i es va deixar anar, i va caure a terra plorant, incontenible, convulsament. Ell no tenia la culpa de ser tan bell, no tenia la culpa de que només el valoressin per la seva cara. Aquest rostre -va pensar- l’únic que ha fet es portar-me problemes. M’ha canviat totalment la vida. I jo no vull ser així. Però tampoc puc tornar enrere. Només em queda una sortida...

Sanglotant, va buscar la navalla d’afaitar del seu pare. Era de les antigues, aquelles que s’han d’afilar cada pocs mesos. El pols li tremolava lleugerament mentre s’acostava la fulla a la cara. Amb més inconsciència que valentia o coratge, va passar-se ràpidament la fulla per la galta amb una carícia. El primer fred de la navalla va ser substituït de seguida per una sensació líquida i calenta que li queia cara avall.

En alçar els ulls va veure que el mirall li tornava la imatge d’un noi amb els ulls vermells i un tall profund que arribava des del llagrimall de l’ull esquerre fins la línia de la mandíbula. Però després, tot va ser més fàcil. Amb la seva pròpia sang va pintar el mirall de macabre vermell, per impedir que li tornés l’esguard. Amb calma, va tallar-se tots els centímetres de pell possibles: Des dels llavis a les parpelles, les aletes del nas, la barbeta, les orelles. Es va esquarterar el front i es va encegar amb la seva pròpia sang.

Va caure a terra amb la cara desfigurada.